Sopa de llengües

Fa menys d'una setmana vaig passejar-me pel barri cercant persones que parlessin llengües diferents al català i al castellà. Al meu barri és una cosa ben senzilla, ja que hi ha moltes persones que han vingut d'altres països i s'hi han instal·lat. El que no sabia, al principi, és com em rebria la gent.
Per començar, vaig entrevistar la Cèlia, una dona boliviana que té una botiga d'oportunitats a prop de la parada de metro. La seva llengua materna, el quitxua. La seva predisposició a respondre les meves preguntes i atendre les meves demandes: absoluta.
A continuació, l'entrevistat fou l'Aakif, un noi jove que treballa a la botiga de queviures del mateix carrer. Conversar amb ell va ser molt interessant i em vaig sentir molt acollida des del primer moment. La seva llengua és el paixto, pròpia de l'Afganistan, tot i que ha viscut la major part de la seva vida al Pakistan, ja que van haver d'emigrar allà per motius de guerra. I ara, a Barcelona. Quines voltes dóna la vida vaig pensar... i vaig intentar imaginar com és la vida fugint del foc... una vida deixant enrere el que estimes per no deixar enrere la pròpia vida. Però no vaig poder. No és possible fer-ho quan no ho has viscut mai, per molta empatia que vulguis mostrar o tenir. Només vaig sentir por i ràbia. L'Aakif tenia conversa i vaig allargar l'entrevista per poder estar més estona xerrant-hi.
Abans de tornar a casa, en vaig fer tres mes i vaig descobrir més llengües presents al meu barri: l'urdu, el xinès i el tamazight. I la sensació d'haver trencat algunes barreres invisibles.

I avui, no puc no fer una altra cosa que pensar en la ignorància. La ignorància dels qui menyspreen qualsevol llengua que no sigui la pròpia. La ignorància dels qui es pensen que, per ser immigrant, una persona és d'una determinada manera, obviant que de cada racó han arribat amb un bagatge cultural ben ric. Obviant que, sovint, és molt més interessant parlar amb persones com l'Aakif, que amb segons qui.

I que si la vida és injusta, alguna cosa podem fer-hi perquè ho sigui un poc menys. Com a mínim, un poc.

Sempre quedarà protestar (però per intentar canviar les coses)

Segons sembla el Departament ha fet recular -parcialment- la iniciativa de suprimir el batxillerat nocturn (avisant les direccions que no permetin que els alumnes es matriculin al primer curs d'aquests estudis el proper curs acadèmic). Han dit que el mantindran en alguns centres, però no se sap sota quines condicions. El cas és que potenciaran que s'estudiï on-line, amb la privatització que pot comportar.

Personalment, estic d'acord amb la possibilitat d'estudiar batxillerat virtualment, sempre i quan qui vulgui cursar-lo presencialment tingui la oportunitat de fer-ho de forma gratuïta i amb qualitat.

Sigui com sigui, com que l'actuació del Departament és molt ambígua, ja està bé que els sindicats d'estudiants (Estudiants en acció, SEPC...) i professors (USTEC...)es concentrin demà a Barcelona en contra d'aquesta possible supressió. Jo no hi seré, però els acompanyo amb el meu suport.

I la paròdia de la foto, el senyor conseller (i el seu equip), se l'està guanyant a pols...

Coses que em posen de mala llet

Hi ha coses que em posen de mala llet. Perquè són Injustes.

Avui, tafanejava la pàgina web de la USTEC de forma rutinària quan he llegit el següent titular: "El Departament fa desaparèixer el batxillerat nocturn". De moment encara és una notícia, així que caldrà estar atents per si es confirma. Si així es fa, realment suposarà un atac greu a la igualtat d'oportunitats. El batxillerat nocturn dóna bones oportunitats per preparar-se per l'accés a la universitat a alumnes repetidors, que necessiten compaginar la vida educativa amb la laboral, o per estudiants que van deixar els estudis després de l'ESO però que s'hi van voler reincorporar. És cert que no hi ha una afluència massiva al batxillerat nocturn, però l'oferta s'ajusta a la demanda. Sigui com sigui, que no prenguin les oportunitats, que la possibilitat hi sigui per qui la vulgui aprofitar.

Em toca la moral. Vaig repetir segon de batxillerat, i convençuda que no volia "regalar" ni un euro més a l'escola privada on havia estudiat sempre, vaig matricular-me a l'IES Emperador Carles, al barri de Sants. Allà vaig fer l'única assignatura que havia suspès i que havia de repetir, biologia, a l'horari de tarda (batxillerat nocturn). A mi em va anar bé. I m'agradaria que les noves fornades tinguessin aquesta oportunitat en cas de necessitar-la.

El Departament em toca la moral.

La mort contada a un nen del veïnat

"I tot plegat em va fer pensar en dues coses: el conte de Nana Vieja i en el poeta Vicent Andrés Estellés."


L'altre dia, mentre vigilava el pati de l'escola, en Fran se'm va acostar i em va preguntar "quan nos morim nos entierran?". (La pregunta sobtada em va trasbalsar, però és sabut que a l'escola, has d'estar preparada per a atendre qualsevol demanda.) Jo el vaig respondre: "Qui t'ho ha explicat, això?", sense pensar-m'ho gaire. I em va respondre que el seu pare. Aleshores li ho vaig confirmar "Sí, quan ens morim, ens enterren". Sense acabar d'escoltar la meva resposta (en va tenir prou amb l'expressió d'afirmació del meu rostre) es va tombar per replicar al seu company Arnau "ves como se entierran" i després dirigir-se a mi per mostrar al company la vericitat de la seva afirmació "es que el Arnau diu que...".

De seguida vaig comprendre que s'havia produit un petit xoc (digues-li conflicte o discussió) entre les dues explicacions diferents que els seus progenitors els havien donat sobre una mateixa cosa: la mort. I em vaig limitar a dir-los això mateix, que a cadascú els seus pares els havien explicat què passava a la seva manera.

Durant la resta del dia vaig donar voltes a "l'anècdota" preguntant-me si havia actuat com tocava. Vaig pensar que havia fet bé de no desviar el tema i tractar-lo amb prou naturalitat (limitada, donat el context), que havia fet bé de no desacreditar cap de les explicacions que donaven les famílies en funció de les meves conviccions. Vosaltres, què penseu?


I tot plegat em va fer pensar en dues coses: en el conte de Nana Vieja i en el poeta valencià Vicent Andrés Estellés. D'aquest poeta, enganxo una de les seves poesies en què, com és costum en la seva obra, tracta "l'elementalitat de les coses de cada dia", com ho és la mort.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT
La Mort venia de vegades,

però mai no se'n volia anar,

car es trobava bé,

allò que es diu ben bé, ja saps,

com tu quan surts al corral i jugues

amb els pollets i amb els conills

i agafes una pedra verda

i la trenques amb una pedra blanca

i et poses a plorar de sobte

perquè sí, sense cap motiu,

i com ningú no et fa cas calles,

i després tornes a jugar amb açò o amb allò...

Mai no se'n va anar, la Mort,

i es va quedar per a sempre amb nosaltres,

la Mort, ja sap.

“Una de cal y una de arena”

El procés de Bolonya que pretén configurar l’Espai d’Ensenyament Superior Europeu té coses bones i coses dolentes. Però les dolentes superen amb escreix les bones, i a més a més, afecten -negativament- de forma especial els estudiants de classe treballadora. Per això, no vull Bolonya.

Durant el meu darrer any d’estudis a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB vaig tenir la sort que la meva carrera fos objecte del pla pilot de Bolonya. I dic sort, perquè vaig tenir l’oportunitat de veure des de dins els pros i contres, i patir-los.

Bolonya canvia el paradigma de l’ensenyament i centra l’aprenentatge en l’alumne, fet que m’agrada perquè em recorda molt a l’enfocament constructivista. També canvia la relació entre professor i alumne, la fa més propera, i per tant crec que d’aquesta manera el professor pot conèixer millor l’alumne, les seves motivacions, necessitats i dificultats... i si fa la seva feina com toca, l’ajudarà molt més en l’aprenentatge que no sota un enfocament tradicional de donar classe magistral, fer un examen i au! Ja t’apanyes! Però el fet que sigui més propera és que el professor ara també pot exercir un control més acurat sobre l’alumne, i això, si no tens ganes de “treballar” i fer feina, és un perill... perquè no n’hi haurà prou amb estudiar al darrer moment... cal començar a treballar des del primer dia. I això també té un altre inconvenient... l’assistència. El professor ens coneix més, passes menys desapercebut i per tant, fer campana ja no pot estar a l’ordre del dia de la universitat. A més, fer campana ja no es soluciona demanant apunts, perquè no n’heu fet, tota la informació està al campus virtual però la classe era per fer treball autònom i si no hi has anat l’hauràs de fer a casa però sense l’ajuda del professor. Això en el millor dels casos, però en la majoria, el professor passa llista al principi de la classe i el que passa amb les faltes d’assistència és que: algunes les has de recuperar al despatx amb tutories, si n’hi ha més d’un tant per cent ja no et pots presentar a l’examen final.
Una altra característica principal d’aquest nou pla és l’avaluació continua. I he de dir que estic molt d’acord amb aquesta nova manera d’avaluar però que tinc algunes crítiques importants. L’avaluació continua permet a l’alumne controlar el seu procés d’aprenentatge, d’anar treballant i paint a poc a poc i per tant crec que apren més significativament. Per a mi, és la victòria de l’aprenentatge aplicat a alguna cosa i la derrota del vòmit memorístic en un full en blanc el dia de l’examen. És més feina per a tothom, tant per als alumnes com per als professors (especialment per als professors, que han de canviar la concepció sota la qual han practicat fins ara i això també és una feinada... si vols fer-ho bé) però val la pena... perquè en fi... que no anem a la universitat a aprendre com més millor? Ara bé, l’avaluació continua que jo he viscut m’ha semblat especialment injusta. En moltes de les assignatures ens van posar Bolonya al plat tant si ho volíem com si no, ens van fer pencar de valent amb la promesa que no hi hauria examen... però al final del semestre.... pataplam, examen “al canto”! I és clar, no hi estàvem gens d’acord perquè l’únic que havíem aconseguit era treballar el doble.
Un altre aspecte negatiu de l’avaluació contínua és que requereix molta dedicació i, juntament amb l’assistència controlada i obligatòria, impedeix que els i les estudiants poguem compaginar la vida acadèmica i la laboral. Per a molts, treballar mentre som també estudiant a la facultat no és una elecció, sinó una necessitat econòmica. Per a alguns per pagar-se la matrícula, o el material, per altres per poder tenir una vida ecònomica parcialment independent de la dels pares. Sigui com sigui, a banda de les qüestions econòmiques, a qualsevol universitari li va bé anar coneixent el món laboral... perquè a vegades la universitat és una petita bombolla aïllada de la realitat.

Bolonya “feta bé” ens pot fer aprendre més i millor. Però no siguem ingenus. Aprendrem allò que a les empreses que són al darrere no els faci nosa. I això és un perill. Un perill, sense anar més lluny, per a les filologies i especialment per la catalana. I un perill perquè si ets de classe treballadora i hauràs de treballar per pagar-te els estudis, potser no podràs triar segons quina carrera. O si aconsegueixes triar-la... hauràs d’esforçar-te molt més que els teus companys i companyes.

Els darrers dies milers d’estudiants s’han manifestat arreu contra Bolonya en defensa d’una universitat pública. I encara que quedi lleig... quants d’aquests després de la mani havien d’anar a treballar? O simplement anaven a casa i tenien el plat a la taula? Però no ho critico... simplement els més afectats a vegades estan massa ocupats com per poder protestar.

Semblant a allò que passa quan hi ha vaga de mestres i treballes a la concertada.

Sobre la LEC (I)

Part del díptic de l'USTEC respecte a la Llei d'Educació de Catalunya i la vaga convocada pel proper 14 de febrer.

Submergir-s'hi...

Al segon curs de la carrera, vaig descobrir un món que fins aleshores no havia tingut l’oportunitat de conèixer: els àlbums il·lustrats.

Setmana a setmana, em vaig deixar anar seduint tant per les imatges (el·laborades de maneres diferents, amb estils diversos però sempre tan suggerents) tant com per les paraules -que acostaven als infants temàtiques que ballaven entre la fantasia i la realitat-dels contes que la professora portava a l’aula. Aquells contes em feien sentir, imaginar, reflexionar, emocionar-me, canviar de perspectiva, etc. I sobretot, em van ajudar a estimar, encara més, la literatura... i a començar a gaudir les arts plàstiques.

I un bon dia va arribar el moment en què vaig començar a buscar els contes fora de l’aula... a les biblioteques públiques on abans passava per alt la Secció Infantil... o a qualsevol llibreria, perquè hi anava de pas o expressament. Avui, m’agrada llegir nous contes, o rellegir els ja coneguts. Però dels que vaig descobrir a classe de Literatura Infantil a la universitat... n’hi ha quatre que m’han quedat especialment gravats:

- Voces en el parque (BROWNE, Anthony. Fondo de Cultura Económica)

- L’illa (GREDER, Armin.Lóguez)

- De què fa gust la lluna? (GREJNIEC, Michael. Kalandraka)

- La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap (ERLBRUCH, Wolf. Kalandraka)

I no és cap casualitat que del tercer i el quart hagi “pres” el meu pseudònim i títol pel bloc.